El certificat d’eficiència energètica d’immobles i el seu immediat futur
A Espanya, el Certificat d’Eficiència Energètica (CEE) s’ha convertit en una peça clau del mercat immobiliari. Des de l’entrada en vigor del Reial decret 235/2013, que va transposar la Directiva 2010/31/UE, és obligatori disposar d’aquest document per a vendre o llogar qualsevol habitatge o local. El certificat, elaborat per un tècnic competent i registrat en la comunitat autònoma, assigna a cada immoble una qualificació energètica entre l’A i la G en funció del seu consum i emissions de CO₂. Més enllà de la seva funció informativa, el CEE ha servit fins ara com un requisit administratiu: n’hi ha prou que existeixi, encara que l’immoble tingui la pitjor nota energètica, perquè la compravenda o l’arrendament puguin formalitzar-se.
En els últims mesos s’ha generat una certa confusió sobre el que ocorrerà en 2030.
La recent Directiva (UE) 2024/1275, que reforma la Directiva d’Eficiència Energètica dels Edificis (EPBD), fixa per a tots els Estats membres objectius ambiciosos de reducció de consum i emissions, amb la meta que el parc immobiliari europeu sigui pràcticament neutre en carboni en 2050. Entre aquestes fites s’inclou una disminució del 16% del consum energètic en edificis d’aquí a 2030 i del 20-22% en 2035, amb especial atenció a la rehabilitació dels immobles més ineficients.
No obstant això, convé subratllar que, avui dia, Espanya no ha aprovat cap norma que estableixi expressament que a partir de 2030 no es podran vendre ni llogar habitatges amb una qualificació inferior a la lletra e o D.
El que sí ha fet la Unió Europea és obligar els Estats a presentar un full de ruta amb mesures progressives per a millorar l’eficiència del parc immobiliari, la qual cosa previsiblement conduirà a una futura limitació de les operacions amb immobles F o G, però encara no existeix una disposició espanyola concreta en aquest sentit.
L’exemple més clar de cap a on es dirigeix Europa l’ofereix França. Allí, la Loi Climat et Résilience ja prohibeix des de 2023 el lloguer d’habitatges amb qualificació G, i el calendari preveu que la prohibició s’estengui a les F en 2025, a les E en 2028 i que en 2034 únicament puguin llogar-se habitatges amb nota D o superior. Espanya, en canvi, manté ara com ara un marc més flexible: el CEE continua sent obligatori, però no s’exigeix un nivell mínim d’eficiència per a poder vendre o arrendar.
En aquest escenari, la qual cosa sí que sembla segur és que el certificat deixarà de ser un mer tràmit informatiu per a convertir-se en una veritable condició habilitant en el futur.
Malgrat que encara no hi hagi una data concreta en la normativa espanyola, la pressió europea apunta al fet que en els pròxims anys s’imposaran límits als habitatges més ineficients. Els experts aconsellen als propietaris no esperar: millorar l’aïllament, substituir finestres o modernitzar els sistemes de climatització seran actuacions necessàries tant per a complir amb futures exigències com per a mantenir el valor de mercat dels immobles.
En definitiva, el Certificat d’Eficiència Energètica continuarà sent obligatori a Espanya, com ho és des de fa més d’una dècada, però el debat ja no és si caldrà tenir-lo —això és clar—, sinó quan començarà a exigir-se un nivell mínim d’eficiència per a poder operar en el mercat. Avui, cap disposició espanyola el fixa en 2030, encara que la Directiva (UE) 2024/1275 marca el rumb i anticipa que els pròxims canvis legals al nostre país aniran en aquesta direcció.