NOVES MESURES FISCALS PER A 2026
Com ja és sabut, un any més, a Espanya no s’ha aprovat abans de l’inici de l’any natural 2026 la corresponent Llei de Pressupostos, ni, per descomptat, la habitual Llei d’Acompanyament de la primera, regulacions ambdues que solien contenir les grans modificacions normatives que afectaven diferents àmbits, i entre ells, la fiscalitat.
Tanmateix, i mitjançant altres formats normatius (l’últim a arribar, per exemple, ha estat en forma de Reial decret llei, concretament el 16/2025, de 23 de desembre, que no obstant això encara ha de ser objecte de debat i votació pel Congrés dels Diputats en el termini dels trenta dies següents a la seva promulgació, cosa que suposarà la convalidació o la derogació del seu contingut), sí que s’han introduït diferents modificacions, de més o menys transcendència, que han de ser analitzades, ja que, bé prorrogant regulacions, bé regulant novetats, la seva entrada en vigor impacta en les obligacions fiscals d’aquest 2026. Així mateix, diverses resolucions administratives i judicials han introduït, a efectes pràctics, novetats de gran importància.
IMPOST SOBRE LA RENDA DE LES PERSONES FÍSIQUES
1.1. Mesures prorrogades i que mantindran els seus efectes durant l’exercici 2026
1.1.1. Deduccions a l’IRPF per obres de millora de l’eficiència energètica en habitatges
El RDL 16/2025 prorroga novament algunes mesures per afavorir la transició energètica també en l’àmbit de l’IRPF. Entre elles, es prorroga per als anys 2025 i 2026 la deducció per obres de millora de l’eficiència energètica dels habitatges. Aquesta deducció, introduïda inicialment pel Reial decret llei 19/2021, va ser objecte de diverses pròrrogues mitjançant el Reial decret llei 18/2022, el Reial decret llei 8/2023 i el RDL 9/2024. Atès que el RDL 9/2024 va ser derogat, el RDL 16/2025 té efectes des de l’1 de gener de 2025, mantenint la deducció per a 2025 i estenent-la a 2026.
Recordem que aquesta deducció té tres modalitats en funció de les obres que es duguin a terme. Així, es preveu una deducció del 20 % (amb una base màxima de deducció de 5.000 euros) per a obres que redueixin la demanda de calefacció i refrigeració de l’habitatge. Si les obres milloren el consum d’energia primària no renovable, la deducció és del 40 % (amb una base màxima de deducció de 7.500 euros). Finalment, en els casos d’edificis en què es dugui a terme una rehabilitació energètica, la deducció és del 60 % (amb una base màxima anual de deducció de 5.000 euros i una base màxima acumulada —en els diferents anys— de 15.000 euros).
La norma detalla els conceptes deduïbles i, amb la nova pròrroga aprovada pel RDL 16/2025, permet la inversió fins al 31 de desembre de 2026 per a les dues primeres modalitats i fins al 31 de desembre de 2027 per a la tercera. Aquesta ampliació d’un any també s’aplica a altres terminis previstos per la norma.
1.1.2. Deducció per l’adquisició de vehicles “endollables” i de pila de combustible i punts de recàrrega
Mitjançant el RDL 16/2025 s’estén també a l’exercici 2026 un incentiu a l’IRPF, aprovat pel Reial decret llei 5/2023, per fomentar l’adquisició de vehicles elèctrics endollables i de pila de combustible, així com la instal·lació d’infraestructures de recàrrega.
Atès que aquesta norma va ser prorrogada pel Reial decret llei 3/2025, l’entrada en vigor del RDL 16/2025 és amb efectes des de l’1 de gener de 2026.
En concret, es continuarà aplicant el 2026:
Una deducció del 15 % a l’IRPF per l’adquisició d’un únic vehicle elèctric nou, no afecte a l’activitat econòmica, que compleixi determinats requisits (previstos a l’apartat 2 de la disposició addicional cinquanta-vuitena de la Llei 35/2006 de l’IRPF). La base màxima de deducció és de 20.000 euros.
Una deducció del 15 % de les quantitats satisfetes per a la instal·lació en un immoble de sistemes de recàrrega de bateries de vehicles elèctrics no afectes a una activitat econòmica. La base màxima anual de deducció és de 4.000 euros, i la deducció s’ha de practicar en el període impositiu en què finalitzi la instal·lació, indicant-se ara que no podrà ser posterior a 2026.
1.1.3. Imputació de rendes immobiliàries durant els períodes 2023, 2024 i 2025
Com és sabut, la tinença d’immobles urbans (o rústics amb construccions que no siguin indispensables per al desenvolupament d’explotacions agrícoles, ramaderes o forestals) no afectes a activitats econòmiques i que no generin rendiments (exclòs l’habitatge habitual) genera una imputació de rendes a l’IRPF. Aquesta imputació es quantifica aplicant un coeficient sobre el valor cadastral. Atès que les revisions cadastrals no es produeixen al mateix moment, la norma estableix dos coeficients: s’aplica l’1,1 % sobre el valor cadastral si hi ha hagut una revisió cadastral en el període impositiu o en els deu períodes impositius anteriors; en cas contrari, s’aplica el coeficient del 2 %.
Davant d’aquesta situació, la Llei 31/2022, de Pressupostos Generals de l’Estat per a 2023, va establir, amb efectes en el període 2023, que la imputació de rendes immobiliàries els valors cadastrals de les quals haguessin estat revisats, modificats o determinats mitjançant un procediment de valoració col·lectiva amb efectes des de l’1 de gener de 2012 també es poguessin beneficiar del tipus reduït de l’1,1 %, en lloc d’haver d’aplicar el 2 %.
El RDL 9/2024 va prorrogar aquesta mesura per a 2024. Recordem que l’AEAT va emetre una nota exposant el criteri de la DGT arran de la derogació del RDL 9/2024, segons el qual:
«A efectes de l’IRPF de 2024, s’ha de tenir en compte la normativa vigent en la data de meritació de l’impost, de manera que serà aplicable el percentatge d’imputació de l’1,1 % en el cas d’immobles situats en municipis en què els valors cadastrals hagin estat revisats, modificats o determinats mitjançant un procediment de valoració col·lectiva de caràcter general, d’acord amb la normativa cadastral, sempre que haguessin entrat en vigor a partir de l’1 de gener de 2012».
El RDL 16/2025 prorroga per a 2025 aquesta mesura sobre la imputació de rendes immobiliàries de l’article 85 de la Llei 35/2006 de l’IRPF.
1.2. Indemnitzacions per acomiadament o cessament del treballador
La Llei de l’IRPF estableix que les indemnitzacions per acomiadament que es pacten de manera voluntària —ja sigui mitjançant conveni, pacte individual o contracte— no gaudeixen d’exempció fiscal. És a dir, quan la quantia de la indemnització no deriva estrictament del que preveu l’Estatut dels Treballadors o d’una resolució judicial que en determini l’import, aquestes quantitats han de tributar com a rendiments del treball a la declaració de la renda.
Aquesta regla pretén distingir entre les indemnitzacions obligatòries fixades per la normativa laboral i aquelles que s’acorden lliurement entre l’empresa i el treballador, reservant l’exempció fiscal únicament per a les primeres.
La novetat introduïda consisteix a establir que no es consideren pactades —i, per tant, no queden excloses de l’exempció— les indemnitzacions que s’acorden davant el servei administratiu de mediació o conciliació, com a pas previ a l’inici d’un procediment davant la jurisdicció social. En aquests casos, encara que existeixi un acord entre les parts, no s’interpreta com un pacte voluntari que elimini l’exempció, sinó com un tràmit dins del procediment de conciliació que forma part del curs legal habitual de l’acomiadament.
Amb aquesta precisió, la llei confirma que les indemnitzacions fixades en conciliació administrativa prèvia a judici es consideren emparades per la protecció de l’exempció quan compleixen la resta de requisits legals.
1.3. Anualitats per aliments percebudes dels pares
La normativa de l’impost estableix que les anualitats per aliments que perceben els fills dels seus pares estan exemptes de tributació sempre que procedeixin d’una decisió judicial.
La novetat introduïda consisteix a ampliar expressament aquest àmbit d’exempció més enllà de les resolucions judicials.
Així, la llei de l’impost incorpora que també quedin exemptes les anualitats per aliments fixades en convenis reguladors formalitzats davant el lletrat de l’Administració de Justícia o en escriptura pública davant notari, sempre que aquests convenis s’ajustin al que preveu l’article 90 del Codi civil.
1.4. Indemnització com a conseqüència de responsabilitat civil per danys personals, en la quantia legal o judicialment reconeguda
Les indemnitzacions percebudes com a conseqüència de responsabilitat civil per danys personals estan exemptes quan la seva quantia està fixada per llei o reconeguda mitjançant resolució judicial.
És a dir, quan la indemnització deriva d’un accident, una negligència o qualsevol altre supòsit que generi un dany físic o moral, i el seu import ha estat determinat pels tribunals o per la normativa legal aplicable, el contribuent no ha de tributar per aquestes quantitats a la seva declaració de la renda.
Aquesta exempció té com a finalitat evitar que qui ha patit un perjudici vegi reduïda la compensació rebuda per la via fiscal.
La modificació introduïda amplia l’àmbit d’aquesta exempció per adaptar-la a les noves formes de resolució de conflictes reconegudes per la legislació. En concret, s’estén l’exempció a les indemnitzacions el pagament de les quals s’acordi mitjançant mediació o a través de qualsevol altre mitjà adequat de solució de controvèrsies legalment previst. D’aquesta manera, ja no és necessari que la indemnització hagi estat fixada exclusivament per sentència judicial o per norma legal, sinó que també pot quedar exempta quan sorgeix d’un acord assolit entre les parts en un procediment de mediació formal.
Perquè aquesta ampliació sigui aplicable, s’han de complir diversos requisits rellevants:
En primer lloc, la indemnització ha de ser satisfeta per una entitat asseguradora, fet habitual en els supòsits de responsabilitat civil derivats d’accidents o danys personals.
En segon lloc, és imprescindible que en el procés de mediació hagi intervingut un tercer neutral, garantint que l’acord s’ha assolit en condicions d’equilibri i amb les garanties pròpies d’aquests procediments.
Finalment, l’acord de mediació s’ha d’haver elevat a escriptura pública, requisit que dota el pacte de plena validesa formal i en permet l’execució en els mateixos termes que una resolució judicial.
IMPOST SOBRE SOCIETATS
2.1. Mesures prorrogades i que mantindran els seus efectes durant l’exercici 2026
2.1.1. Llibertat d’amortització per a les inversions que utilitzin energia procedent de fonts renovables
En primer lloc, es prorroga per als exercicis 2025 i 2026 la llibertat d’amortització per a les inversions que utilitzin energia procedent de fonts renovables.
Aquesta mesura va ser prorrogada per a 2025, en una primera instància, pel RDL 9/2024, però atesa la seva derogació s’ha decidit tornar-la a aprovar amb efectes per als períodes impositius que s’iniciïn a partir de l’1 de gener de 2025 (és a dir, amb els mateixos efectes que preveia el RDL 9/2024), afegint-hi també efectes per a l’any 2026.
Aquesta llibertat d’amortització va ser creada pel Reial decret llei 18/2022 i la seva vigència ja es va prorrogar (per a 2024) amb el Reial decret llei 8/2023, i ara es torna a prorrogar dos anys més, 2025 i 2026.
Les inversions aptes per a aquesta llibertat d’amortització són:
inversions destinades a l’autoconsum d’energia elèctrica, i
inversions en instal·lacions per a ús tèrmic de consum propi, que utilitzin (ambdues) energies procedents de fonts renovables i que substitueixin instal·lacions que utilitzin energia de fonts no renovables fòssils.
Aquesta norma té com a principal peculiaritat que la llibertat d’amortització s’ha d’aplicar en el mateix exercici en què la inversió entra en funcionament. En concret, si la inversió entra en funcionament el 2025 o el 2026, la llibertat d’amortització només es podrà aplicar en el període impositiu que s’iniciï o conclogui el 2025 o el 2026 (com succeeix amb les inversions que han entrat en funcionament el 2023 o el 2024).
A més, es continua exigint el manteniment de la plantilla per poder consolidar l’incentiu fiscal, així com l’import màxim d’inversió, de 500.000 euros, que pot beneficiar-se de la llibertat d’amortització.
2.1.2. Llibertat d’amortització en determinats vehicles i en noves infraestructures de recàrrega
El Reial decret llei 4/2024, de 26 de juny, pel qual es prorroguen determinades mesures per afrontar les conseqüències econòmiques i socials derivades dels conflictes a Ucraïna i a l’Orient Pròxim i s’adopten mesures urgents en matèria fiscal, energètica i social (“RDL 4/2024”), va substituir, amb efectes per als períodes impositius que s’iniciessin a partir de l’1 de gener de 2024 i que no haguessin conclòs a la seva entrada en vigor, l’amortització accelerada de determinats vehicles i de noves infraestructures de recàrrega per una llibertat d’amortització per a aquestes inversions afectes a activitats econòmiques.
El RDL 16/2025 manté l’incentiu per als períodes impositius que s’iniciïn el 2026. Tot i que l’entrada en vigor de la norma és per als períodes impositius iniciats a partir de l’1 de gener de 2025, sempre que no haguessin conclòs a l’entrada en vigor del RDL 16/2025, aquest incentiu fiscal ja existia per a aquests períodes impositius iniciats el 2025, precisament en aplicació del RDL 4/2024.
Les inversions que poden gaudir de la llibertat d’amortització són:
Vehicles nous FCV, FCHV, BEV, REEV o PHEV, segons la definició de l’annex II del Reglament general de vehicles, aprovat pel Reial decret 2822/1998, de 23 de desembre.
Infraestructures de recàrrega de vehicles elèctrics, de potència normal o d’alta potència, en els termes definits a l’article 2 del Reglament (UE) 2023/1804 del Parlament Europeu i del Consell, de 13 de setembre de 2023, relatiu a la implantació d’una infraestructura per als combustibles alternatius i pel qual es deroga la Directiva 2014/94/UE.
Per aplicar aquest incentiu és necessari que les inversions estiguin afectes a activitats econòmiques i que entrin en funcionament en els períodes impositius que s’iniciïn els anys 2024, 2025 i 2026, a més de complir determinats requisits formals previstos per la norma.
2.2. Recents criteris doctrinals i jurisprudencials: el Tribunal Suprem aclareix la deduïbilitat de les retribucions als administradors
Per la seva especial importància, cal destacar la sentència de 9 de maig de 2025 del Tribunal Suprem, que ha posat fi a un dels debats més persistents en matèria fiscal: la deduïbilitat de les retribucions satisfetes als administradors quan no estan previstes als estatuts socials.
Durant anys, aquesta situació va generar conflictes amb l’Administració tributària, que tendia a qualificar aquests pagaments com a liberalitats —i, per tant, despeses no deduïbles— o com a actuacions contràries a l’ordenament jurídic per no ajustar-se estrictament a les formalitats mercantils.
La sentència rebutja aquesta interpretació generalitzada i matisa que no tot pagament no estatutari s’ha de considerar automàticament una liberalitat. El Tribunal estableix que les retribucions dels administradors poden ser fiscalment deduïbles, fins i tot quan no estiguin contemplades als estatuts, sempre que es compleixin tres condicions essencials:
que existeixi una prestació real i efectiva de serveis per part de l’administrador;
que aquestes funcions estiguin directament vinculades a l’activitat empresarial; i
que la despesa estigui degudament comptabilitzada i justificada, complint els criteris de correlació amb els ingressos.
Amb aquest pronunciament, l’alt tribunal adopta una posició més ajustada a la realitat empresarial. El missatge és clar: la manca de previsió estatutària no converteix per si sola la retribució en una despesa no deduïble; el rellevant és que el servei existeixi, sigui necessari per a l’empresa i estigui degudament acreditat documentalment.
IMPOST SOBRE EL VALOR AFEGIT
3.1. La Directiva ViDA
La Unió Europea ha aprovat un paquet normatiu conegut com a VAT in the Digital Age (ViDA) que modifica el text normatiu bàsic de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) per adaptar-lo a la realitat de l’economia digital. Les mesures entren en vigor de manera progressiva i s’implementaran al llarg de diversos anys, amb un horitzó que s’estén fins a 2035 per completar íntegrament tots els canvis previstos.
Un dels primers efectes d’aquesta directiva és que, des de la seva entrada en vigor, els Estats membres podran establir l’obligatorietat de la facturació electrònica sota determinades condicions.
Una fita especialment destacable de la reforma s’assolirà l’1 de juliol de 2028 amb la introducció de noves regles per a les plataformes digitals que faciliten serveis de lloguer d’allotjaments de curta durada i de transport de passatgers per carretera. A partir d’aquesta data, aquestes plataformes podran convertir-se en subjectes passius de l’IVA en determinades circumstàncies, fet que implica que la mateixa plataforma —i no només el proveïdor individual— serà responsable de liquidar l’impost en nom de qui presta el servei al consumidor final.
Aquesta mesura pretén corregir les distorsions de competència existents entre els operadors tradicionals i els nous models digitals, com Booking, Airbnb o les aplicacions de transport, que fins ara havien tributat sota regles diferents o amb un menor control fiscal. Els Estats membres podran optar per retardar l’aplicació d’aquesta obligació fins a l’1 de gener de 2030 si consideren que les condicions del seu mercat ho justifiquen.
En conjunt, la Directiva ViDA persegueix modernitzar el sistema de l’IVA a la Unió Europea adaptant-lo a una economia cada vegada més digitalitzada. Això implica incentivar la facturació electrònica, reforçar els mecanismes de control i cooperació entre administracions fiscals, i establir noves regles per a la gestió de l’IVA en l’economia de plataformes
ALTRES TRIBUTS
4.1. Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana
Des de l’1 de gener de 2025 entren en vigor nous coeficients màxims aplicables a l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana, el tribut municipal que grava l’increment de valor del sòl urbà posat de manifest en una transmissió.
L’actualització per a 2025 introdueix variacions en la pràctica totalitat dels trams temporals, incrementant o reduint els coeficients en funció del període de generació de l’increment de valor.
Per als increments generats en terminis molt curts, els coeficients màxims es mantenen estables o registren augments moderats, segons el període de generació de l’increment de valor. Aquests coeficients són:
Període de generació Coeficient
Inferior a 1 any 0,16
1 any 0,15
2 anys 0,15
3 anys 0,15
4 anys 0,16
5 anys 0,18
6 anys 0,20
7 anys 0,22
8 anys 0,23
9 anys 0,21
10 anys 0,16
11 anys 0,13
12 anys 0,11
13 anys 0,10
14 anys 0,10
15 anys 0,10
16 anys 0,10
17 anys 0,12
18 anys 0,16
19 anys 0,22
Igual o superior a 20 anys 0,35
Tot i que els ajuntaments haurien d’adaptar les ordenances fiscals a aquesta nova taula de coeficients màxims, és habitual trobar supòsits en què l’ordenança fiscal preveu l’aplicació automàtica dels coeficients establerts per la normativa estatal, evitant així el problema d’haver d’adaptar de manera precipitada l’ordenança fiscal. En aquest sentit, en el cas que l’Ajuntament no hagi previst aquesta “indexació” a la normativa estatal, els coeficients de l’ordenança fiscal que excedeixin dels previstos pel RDL 16/2025 no serien aplicables.
4.2. Noves obligacions en matèria de criptoactius
A partir de l’1 de gener de 2026 es preveu l’entrada en vigor d’un nou marc d’obligacions relacionades amb els criptoactius, derivat de la transposició a Espanya de la Directiva (UE) 2023/2226 (DAC 8) i del seu desenvolupament reglamentari.
Aquestes normes suposen un canvi estructural en la manera com l’Administració tributària obté informació sobre els criptoactius i reforcen de manera molt significativa els deures tant dels proveïdors de serveis de criptoactius com dels usuaris, amb un clar enfocament en la transparència i l’intercanvi automàtic d’informació entre Estats membres.
En primer lloc, a partir de 2026 es consolidarà una nova obligació d’informació sobre tot tipus de criptoactius situats a l’estranger, similar en la seva filosofia a la tradicional declaració de béns a l’exterior.
Els contribuents, que ja informaven sobre les seves monedes virtuals, hauran d’informar també sobre altres criptoactius que mantinguin custodiats fora d’Espanya quan la custòdia la prestin entitats o establiments no autoritzats ni registrats davant l’autoritat espanyola, sempre que els saldos conjunts superin els 50.000 euros.
A aquests efectes, s’abandona definitivament el terme “moneda virtual” i s’adopta el concepte més ampli de “criptoactiu”, alineat amb la normativa europea.
Paral·lelament, s’introdueixen noves obligacions d’informació i de diligència deguda per als proveïdors de serveis de criptoactius (plataformes, exchanges, custodis, intermediaris, etc.).
4.3. VERIFACTU i SII: pròrroga per al primer i nou termini per sol·licitar la baixa del segon
La implantació del sistema VERIFACTU —una de les reformes digitals més rellevants en matèria de control fiscal— s’ajorna. El Congrés dels Diputats ha convalidat recentment el Reial decret llei 15/2025, que amplia en un any el termini per a l’entrada en vigor del Reglament de Sistemes Informàtics de Facturació.
En conseqüència, el sistema no serà exigible fins al 2027:
Per als contribuents de l’Impost sobre Societats, l’obligació s’iniciarà l’1 de gener de 2027.
Per als empresaris i professionals que tributen a l’IRPF, l’obligatorietat es posposa fins a l’1 de juliol de 2027.
Tanmateix, la mesura aprovada pel RDL 15/2025 no resolia la situació dels obligats tributaris que havien optat prèviament —durant el mes de novembre o els primers dies de desembre de 2025— per portar els seus llibres registre de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) a través de la seu electrònica de l’AEAT (el conegut SII-IVA) o pel règim de devolució mensual de l’IVA (REDEME), amb efectes des de l’1 de gener de 2026, amb la finalitat de quedar dispensats de l’obligació d’adaptar els sistemes informàtics de facturació a la normativa VERIFACTU.
Un cop ajornada un any la data límit d’adaptació dels sistemes informàtics de facturació a les especificacions de la normativa VERIFACTU, tenia tot el sentit permetre a aquests subjectes passius revocar una opció que comportava majors càrregues formals sense la compensació de la dispensa de l’adaptació dels sistemes. No obstant això, el termini ordinari de renúncia al SII-IVA o de sol·licitud de baixa al REDEME, segons estableix el Reglament de l’IVA, abasta exclusivament el mes de novembre, període que ja havia transcorregut quan es va aprovar el RDL 15/2025.
Doncs bé, el RDL 16/2025 aprova, entre altres mesures, aquesta pròrroga del termini de renúncia al SII-IVA i de sol·licitud de baixa al REDEME, mitjançant la incorporació d’una nova disposició transitòria quarta al Reglament de l’IVA, amb la justificació de
«retornar els obligats tributaris al marc normatiu en què es trobaven abans de l’aprovació del recent Reial decret llei 15/2025».
Aquest termini extraordinari de renúncia o de sol·licitud de baixa s’estén fins al dissabte 31 de gener de 2026 i constitueix una excepció als terminis ordinaris previstos als articles 68 bis i 30.8 del Reglament de l’IVA.
El RDL 16/2025 no ho indica expressament, però, en remetre’s als articles esmentats del Reglament de l’IVA, s’ha d’entendre que la forma de sol·licitar la renúncia i la baixa extraordinària és mitjançant la presentació d’una declaració censal, marcant la casella corresponent. Es recomana fer ús de la facultat concedida pel RDL 16/2025 tan aviat com s’habiliti informàticament la possibilitat de presentar el model 036.
4.4. Taxa de residus
La taxa de residus s’ha convertit en una de les figures tributàries més polèmiques dels darrers temps. Tot i que la seva existència no és nova i la Llei d’hisendes locals ha contemplat històricament la possibilitat que els ajuntaments l’apliquin, la controvèrsia ha ressorgit amb força arran de l’obligació que imposa la normativa europea de traslladar al ciutadà el cost real del servei de gestió de residus. Això ha portat nombrosos consistoris a recuperar, incrementar o modificar aquesta taxa, després d’anys en què havia estat pràcticament congelada o integrada en altres rebuts municipals.
L’origen del conflicte rau en el fet que el servei de recollida i tractament de residus és cada vegada més car. La Unió Europea exigeix que els municipis apliquin sistemes de gestió més sostenibles, amb majors nivells de separació, reciclatge i control d’abocaments. Tot això encareix de manera significativa el procés, i la normativa comunitària estableix que ha de ser el productor del residu —és a dir, el ciutadà— qui n’assumeixi el cost. Molts ajuntaments venien subvencionant el servei, finançant-lo parcialment amb impostos generals com l’Impost sobre Béns Immobles (IBI); però, en veure’s obligats a repercutir el cost real, han hagut d’aplicar increments notables en la taxa. Aquest salt ha agafat molts contribuents per sorpresa.
Un altre focus de polèmica és la forma de càlcul. En la majoria de municipis, la taxa no s’ajusta al volum real de residus que genera cada habitatge, sinó que s’estableix mitjançant criteris indirectes com la mida de l’immoble, el seu ús o la seva localització. Això alimenta la sensació d’injustícia entre els contribuents, especialment en el cas de persones que viuen soles, famílies amb hàbits de reciclatge molt estrictes o habitatges amb ocupació intermitent, que acaben pagant el mateix que llars nombroses o establiments amb una major producció de residus.
També ha generat debat l’aplicació diferenciada de la taxa a locals comercials, hostaleria i activitats industrials, on els imports poden ser molt superiors als aplicats als habitatges. Aquests sectors critiquen que la quantia no sempre es correspon amb la producció real de residus i que, en alguns casos, el cost s’ha multiplicat en tot just un any.
En definitiva, la taxa de residus s’ha convertit en el símbol d’un debat més ampli: com finançar els serveis municipals en un context en què la normativa europea incrementa les exigències i els ajuntaments disposen de marges pressupostaris molt ajustats.
Castellano
Català
Français