Les empreses familiars dedicades a l’arrendament d’immobles: la nova doctrina del Tribunal Suprem

Recentment el Tribunal Suprem ha dictat dues sentències que suposen un punt d’inflexió en la interpretació del concepte d’activitat econòmica en l’àmbit de l’arrendament d’immobles, amb efectes directes sobre l’aplicació de la reducció del 95% de l’Impost sobre Successions i Donacions i l’exempció del 100% en l’Impost sobre el Patrimoni.

A través d’aquestes resolucions, l’Alt Tribunal introdueix claredat i seguretat jurídica en un terreny històricament controvertit, evitant interpretacions expansives o restrictives no previstes en la normativa i reforçant la coherència del sistema fiscal aplicable a l’empresa familiar.

És sabut que la normativa de l’impost estableix que la transmissió mortis causa de participacions en entitats dedicades a l’arrendament de béns immobles pot beneficiar-se d’una reducció del 95% en la base imposable, sempre que aquestes entitats desenvolupin una activitat econòmica i la mantinguin durant un determinat termini després de la defunció del causant. Per a determinar quan existeix activitat econòmica, el legislador remitent expressament a l’article 27.2 de la Llei de l’IRPF, que exigeix la concurrència de dos elements: l’existència d’un local afecte de manera exclusiva a la gestió de l’activitat i la utilització de, almenys, una persona ocupada amb contracte laboral i a jornada completa.

A partir d’aquí les esmentades sentències del Tribunal Suprem coincideixen a reforçar una interpretació estrictament legal del precepte, subratllant que el compliment dels dos requisits objectius previstos en la norma és suficient per a qualificar l’activitat d’arrendament com a activitat econòmica.

Sobre la base d’això el Tribunal rebutja de manera expressa qualsevol intent d’introduir requisits addicionals basats en judicis de raonabilitat econòmica o de proporcionalitat entre el volum de l’activitat i la dedicació del treballador.

En què es tradueix això en la pràctica? Doncs que tal com aclareix el Tribunal, la llei no permet examinar si l’empleat exerceix suficients funcions, si la seva contractació és econòmicament eficient o si el volum d’immobles arrendats justifica la seva presència. El determinant és l’existència del treballador a jornada completa al temps de la defunció del causant, sense que l’Administració pugui valorar la intensitat del seu treball, la seva càrrega laboral o el seu cost per a l’entitat.

És a dir: si es compleixen els requisits formals per a l’activitat d’arrendament (bàsicament tenir un treballador contractat a jornada completa) un inspector ja no pot entrar a valorar subjectivament si un nombre d’immobles genera o no treball suficient per a una jornada sencera.

Però sent això important, encara hi ha més: en paral·lel, el Tribunal Suprem aborda una altra qüestió que ha generat una gran litigiositat: la possibilitat que el treballador contractat a jornada completa sigui, al mateix temps, comuner de l’entitat titular de l’activitat.

Enfront de la posició mantinguda per diverses administracions autonòmiques, que negaven de manera automàtica l’existència de relació laboral en aquests casos, el Tribunal afirma que no existeix cap prohibició legal que exclogui, per si mateixa, la laboralidad del vincle quan l’empleat és comuner.

Assenyala que la condició de partícip no impedeix, en abstracte, l’existència d’una autèntica relació laboral, havent d’analitzar-se si concorren les notes essencials de tot contracte de treball: alienitat, dependència, voluntarietat i retribució.

La condició de soci o comuner no és suficient per a excloure aquestes notes, ni per a afirmar que el servei es presta sempre per compte propi. Amb això, el Tribunal estableix un criteri flexible que permet reconèixer laboralidad sempre que s’acrediti l’existència efectiva d’una relació de treball, atorgant així coherència a l’esperit protector de l’empresa familiar que subjeu al règim de reduccions en l’impost de successions, donacions i patrimoni.

L’efecte conjunt d’aquestes sentències és d’enorme rellevància pràctica, pels següents aclariments:

En primer lloc, eliminen la incertesa causada per interpretacions administratives que exigien acreditar la “raonabilitat econòmica” de la contractació o la proporcionalitat del treball exercit per l’empleat.
En segon lloc, corregeixen la posició inflexible segons la qual un comuner mai podria ser considerat treballador per compte d’altri a l’efecte de l’article 27.2 LIRPF.
I, en tercer lloc, consoliden una doctrina que col·loca en el centre la voluntat del legislador: afavorir la continuïtat de les empreses familiars, evitant que criteris administratius aliens al text legal frustrin l’aplicabilitat d’un benefici fiscal dissenyat precisament per a garantir aquesta continuïtat.

En definitiva, les resolucions del Tribunal Suprem constitueixen un avanç decisiu en la seguretat jurídica de les empreses dedicades a l’arrendament d’immobles en reafirmar que el concepte d’activitat econòmica ha d’interpretar-se de manera objectiva, conforme als requisits estrictament previstos en la llei, i s’evita que les administracions tributàries puguin introduir criteris addicionals que generin incertesa o dificultin la pervivència d’estructures familiars.

D’aquesta manera, els hereus d’entitats d’arrendament immobiliari poden aplicar la reducció del 95% del ISD amb major garantia, sempre que concorrin els requisits legals en el moment de la defunció i es mantingui l’activitat en els termes previstos normativament.

La doctrina fixada reforça la coherència entre IRPF, Impost sobre el Patrimoni i Impost sobre Successions i Donacions, i consolida una interpretació uniforme. Amb això, el Tribunal Suprem contribueix decisivament a dotar d’estabilitat i previsibilitat a un dels beneficis fiscals més rellevants per a la continuïtat de l’empresa familiar a Espanya.